Es podria dir que sóc una nena petita intentant comprendre el món.

Als dotze anys considero que és el moment en que més he crescut i on més he après a mirar i a entendre. Va ser quan vaig començar a escriure i a compondre de debò, perquè la meva necessitat d’expressar i cridar era immensa. Recordo escriure “Amic meu”, quan va morir un amic de classe, recordo escriure “Wake up”, amb amors no correspostos, recordo escriure “The way”, al iniciar lluites amb mi mateixa i el meu cos… Va ser allà quan el diàleg amb mi i amb la música començava a tenir encara més sentit del que jo ja li havia donat molt més abans.